jueves, 21 de marzo de 2013

L'HOME I LA LLUNA




Dieun que un home solitari passetja pels carrers quan es fà fosc. Diuen que segueix la sendera de la lluna i que quan s'amaga entre els núvols, li senten aullar com un llop fins que torna a sortir del seu amagatall.
Asseguren que va passar hores buscant-la, mirant-la, tremolant quan s'apropava i tremolant quan s'allunyava. 
Un home plé d'alegria i d'esperança.

Va creure que la podia tocar només allargant la mà. Va creure en els comptes de fades quan la seva ànima era gairebé transparent. Durant el dia sospirava esperant que caigués la nit i llavors surava suaument per la vida.

El diferenciava la diferència, l`estrany es feia habitual. Res era tan dolent com per deixar-se vèncer, perquè acompanyat caminava, sense tocar el terra.
Cada día era més alt, més gran i més valent. Començava un altre día i volvia a respirar-lo fins que l'esgotava.
Llavors una dona morena es va penjar del seu cos, va caminar per les seves venes i va voler el seu amor.
L'home li va preguntar a la lluna si podia amarla a ella també. Si en el seu cansat cor cabria tant amor o acabaria esclatant com una bombolla de sabó. De vegades, pensava que si li lliurava el seu cor a la dona d'ulls riallers, ella l'hi menjaria i li frenava la indecisió.
ç
La lluna somreia mirant als amants que tantes voltes donaven per estimarse.
Ella guerrera incansable, impacient, perseguint estels en les quals volaven els seus somnis, ell guerrer incansable, pacient, construint castells amb immenses muralles per espantar malsons.
De vegades ell despareixia i ella el buscava sense vuere'l,a les palpentes, guiada només pel seu desig, el seu olfacte, el seu tacte i la seva intuïció. Ell necesitava recuperarse. La dona esgotava la seva resistència.Ell portava tant de temps sol amb la lluna com a única companya, que sentia la necesitat d'anyorarla des de lluny i recordarla en la distància.
La dona va terminar aceptant que amar no es tenir lo tot, sinó guadir de lo que tens, de lo que t'ofereixen lliurament i donar amb tot lo que tinguis per oferir.
Ell ball dels cosos, la dansa de les dunes, el tremolor de la sensibilitzada pell pel frec dels seus dits, la brisa que aixequen els suaus moviments, les ondulacions lleugueres dels seus esperits, l'ímpetu de la possessió, el volcà de la passió esclatant des de molt dintre cap enfora.
El moment del després quan obres els ulls i veus els sentiments brillant com un far que t'ensenya el camí de tornada en els ulls de la teva parella.

La marea, la interminable marea de la lluna que sempre acompanya als amants, unint-los, separant-los,lligant-los, enamorant-los, enfonsant-los en el goig i el dolor.
L'home continúa en la torre del seu castell mirant la lluna. De vegades la seva petita dona li acompanya, espantant el silenci.

Ell invoca des de allà dalt la tranquil-litat per la seva inquieta ànima i vol la pau de la seva solitut per retobra-se amb sí mateix. Però ara sap que malgrat les emocions que senti, la lluna estarà sempre i la dona tornarà quan ell vulgui i s'anirà per donarli aquets moment

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.